Poèmes et traductions françaises Ricard
Ripoll i Villanueva©
De Els encontres fortuïts
premi Joan Teixidor, 2000 Viena Edicions
LA MIRADA CREA L'ESPAI
Al fons del seu esguard creixia una escala de cargol per on, en nits de
cansament i d'esperances etíliques, m'enfilava sense preguntar on
arribaríem. Ella, amb passos parsimoniosos, com qui no vol, lliscant
sobre un oceà de núvols, indicava una llunyania encesa per
flames multicolors que creaven horitzons de brasa. Els ulls clucs jo esperava
que el seu cos esdevingués cendra, que el batec del seu cor negués
el sol, per allitar-me i obrir les gelosies dels impossibles. Entre les
papallones marcides de la seva pell cercava el brogit de les nits il·luminades
i sentia la llarga opressió dels seus llavis invisibles com si una
fina línia de sang dibuixés el camí de les pluges perpètues
i de la terra en dol. Enllà podia albirar els projectes desats en
adolescències massa abruptes, i bevia una a una les imatges que obrien,
amb líquida passió, l'esdevenidor. Aliè a mi mateix
començava a fruir dels reflexos de les màscares que sempre
havia portat. I em sentia viure.
I CADA GEST ÉS ESPURNA
Cap horitzó no és suficient per esborrar les distàncies
del cos quan, entre els silencis del plaer, s'obliden desfetes que couen
i que recorden velles misèries de temps remots. Llavors, mentre solcava
la seva pell i recorria els plecs de les seves arrugues, inventant unes
pàgines immaculades on podria escriure l'amor de la paciència,
li murmurava mots incomprensibles que desava en la seva memòria pensant
que, qualsevol dia, tornaria a sentir-me desvariejar. Com ara: ella frueix
de la meva espera, i no arriba mai. Vol que esdevingui pedra, que sobre
meu rellisquen els anys, el fred i la violència de les paraules perdudes.
He sentit mots d'enamorats que defugien passions febrils. Mots de mares
que renyaven la canalla. Mots assassins de guàrdies de seguretat
que obrien, davant d'un nombrós públic, la caixa dels trons.
He sentit la fregadissa dels vestits inútils quan abandonen els cossos
suats. I he sentit els gemecs sota l'abrigall d'un arbre centenari. Eren
veus anònimes i expressaven felicitat o ràbia, por o desig.
Només importen les ferides ocasionades per ganivets onírics:
un tall sobre la pell del full, com un doll de follia. I he d'obrir-me pas
entre les seves il·lusions. Inicio lentament el llarg moviment que
em portarà al centre de la seva vida. Em sento respirar entre les
parets dels impossibles: cos contra la memòria esguerrada. I ella,
al fons de l'abisme, crea la cova del meu desig. Ha erigit mil victòries
sobre lamentables gestes mai no acabades. He copejat, una i altra vegada,
la tensa fruïció de viure i he tensat la sageta que desapareix
enllà de les onades. El seu sexe emergeix com una planta carnívora,
bosc d'algues vives que volen atrapar la meva innocència. Cridaré
el seu nom. Esmaperdut, diré totes les paraules que recordaré
d'ella, de la seva presència que un dia fou aliment, i viuré
de saber-la a prop, a l'aguait de qualsevol gest, d'una passa, d'un retret,
d'un mot que m'apropi al secret. M'endinsaré pels viaranys que menen
al seu cau, amb un paper a la mà on escriurà el seu nom i,
quan brilli la lluna en el firmament, en faré un vaixell que pujarà
per la seva sang fins al seu cor. En ella els mots bategaran, cada mirada
serà una cel·la, cada gest serà espurna, i viuré
de saber-la presonera de la paraula.
* * *
Del somni a l'illa, quan els records aturen el gest, esdevindré
núvol sobre les esperances oceàniques. Imatges de perpètua
lluita amb els elements nascuts de la desesperança. Com en un esguard
on les vides s'apaivaguen, on els cossos cerquen l'irradiació de
la pell, on el patir inicia el seu moviment. I res més, car tot és
bell quan batega la passió de saber-se cada dia més viu. Cal,
encara i sempre, ser més present! Del somni a l'illa, mentre les
albes instauren torres d'escuma, cridaré els noms inversemblants
dels herois desconeguts. Fiblades inconscients de la profunda por dels altres.
Com en l'espera etílica de la reconciliació, on les paraules
neden entre fàtues promeses, on els secrets ofeguen les intencions,
on els mots són murs sense passat. I res més, car tot és
moviment contra l'imperiosa voluntat de ser en la distància. Cal
, encara i sempre, crear els impossibles. La mar com a amargura, sempre
amant, sota cossos replets de sol, la sal dels llavis, escuma al caire del
somriure; i, a prop, la fressa de l'onada. Una espera inútil : la
pell no té repòs, i torna la llàgrima. És més
que un tall desdibuixat des de l'ombra. Una nafra. S'obre i s'ofereix. Una
gota espessa, immensa des del seu punt indivisible, llunyà, com una
illa enmig dels embats ferotges de la marea. I la sorra, encara, rep milers
d'engrunes esbocinades, a la recerca de la saba. Primera escriptura del
cos quan el cos ixent lluu alhora que esclata el triangle, borrissol selvàtic,
com un deler, un desig amagat, una ofrena de sobte meravellosa. A sota,
enmig, cobrint la sorra, marcant la petja, una empremta definitiva i, també,
fugaç, entre dos espais antagònics : el cos i la terra, el
cosmos i la paraula. Tanmateix, no és necessari el mot, tot ha estat
fet un líquid etern que torna a la mar, a les aigües perennes
de la memòria. Tu, encara, esdevinguda camí de fulles evanescents,
amb les mans arrelades a un destí d'atzar, desfàs el vel dels
aires i crees sistemes solars desconeguts. Calent, d'una xafogosa rigor,
el cos sotmès al temps envelleix i s'incrusta en cada esquerda de
la nit. Cos dintre cos, pell sobre pell. Més enllà de l'absència,
hom pot albirar l'encontre de la foscor i de la mar en les nits que han
defugit, camí dels eclipsis màgics, el somni; i les hores
aturen les busques de l'infinita tendresa.
Paraules
en català:
