Ara que la Marga Huiyao dorm, em poso a escriure. Fa dues hores, quan he arribat a casa, ella era a punt de sopar, en veure-la el cor ma fet un tomb, ha començat a riure i a bellugar-se amb expressió de felicitat i mentre sopava em cercava per tot arreu. En acabar, hem jugat una estona al seu bressol i després, com qui no vol la cosa, s'ha posat el xumet a la boca i s'ha adormit profundament.
Recordo tot el camí recorregut (a la vegada tan lluny i tan a prop), des d'aquell 1 de setembre de 1998 en que la Gemma (la meva dona) es va dirigir a l'Institut Català per l'Acolliment i l'Adopció (ICAA), per sol·licitar l'Adopció Internacional d'un o dos nens o nenes xinesos.
Abans haviem anat a una reunió informativa en grup a l'ICAA amb els Psicòlegs i Assistents Socials d'aquest Institut, depenen del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya. Més que una reunió informativa es va tractar de una reunió desmotivadora, en la que només ens van presentar les coses negatives del procés i de la posterior adopció. Malgrat això, i no sense haver-ho meditat molt, vam anar endavant.
A partir d'aquí vam començar tot un recorregut de Psicòlegs i Assistents Socials, tant en grup com en parella, en busca del Certificat d'Idoneïtat. Mentiria si digués que en cap moment vam tenir dubtes i por, per la responsabilitat que anàvem a agafar i pel fet que no ens consideressin idonis. La veritat és que el tracte va ser exquisit i que al desembre ja sabien que el informe era favorable, malgrat que el certificat no el vam rebre de l'ICAA fins a finals del mes de febrer.
Havia començat el moment de córrer, calia aconseguir les legalitzacions, els certificats, etc. al més aviat possible i a principis de març ja ho teníem tot preparat per enviar al Centre d'Adopcions Xinès (CCAA). Llavors es va produir el que prodrien nomenar "una parada tècnica" a Madrid que va fer que l'expedient no es registrés al CCAA fins al 29 d'abril.
Després van venir 7 mesos d'espera sense pràcticament cap informació, durant els quals manteniem les esperances gràcies a una llista (adopint) de correu d'internet i a les trobades organitzades per l'AFAC (Associació de Familiars d'Adoptants a Xina).
I va arribar el 19 de novembre, una trucada telefònica m'anunciava que era apunt de rebre un fax del CCAA amb la fotografia i les dades de la meva filla (les contraccions havien començat, aquest és un part on les notem tots dos). Amb una emoció fortament continguda vaig avisar a les secretàries de Direcció que arribaria un fax en xinès; uns minuts més tard el rebia i la notícia va corre com la pòlvora. Mai agrairé prou als companys com es van fer particeps de la meva alegria. No m'ho podia creure, era una nena de 6 mesos, preciosa, d'ulls grossos i mirada profunda a la que si ja sentia com a meva abans de conèixer-la, imagineu-vos en aquell moment!
Des d'aquest moment vam iniciar una cursa per poder tenir-la amb nosaltres al més aviat possible. No sense entrebancs, des de l'associació espanyola que a Madrid ens va legalitzar la documentació i la va enviar a Xina (la parada tècnica d'abans), per forçar que realitzéssim el viatge amb ells, arribant al punt de haver de contactar directament amb l'agència del CCAA per poder viatjar. El dia 24 a les 4 de la matinada vam rebre un e-mail de Xina, posava en castellà i lletres molt grosses " LLAMAME" i un número de telèfon xinès, vam trucar i a l'altre costat vam poder parlar amb una persona (Lee Fei, per nosaltres Osvaldo) que amb un perfecte castellà ens va dir que la Sra. Directora deia que marxessim i que ja mirariem de resoldre els problemes a Xina. El dia 25 vam començar els Nadals més meravellosos i importants de la nostra vida.
Tot semblava massa fàcil, així que per començar, quan anavem a facturar les maletes ens vam cridar per informar-nos que el vol París-Pekín havia estat suspés. Començar a negociar, treure les fotos de les nenes (viatjavem dues famílies juntes que ens havien conegut per internet) i, miracle! el que 10 minuts abans era impossible, ara era possible. L'avió que anava a Frankfurt (era a punt sortir) no va tancar l'embarcament fins que no vam facturar les maletes i pujar a l'avió. En arribar teníem uns 40 minuts per recòrrer l'aeroport, passar els controls i pujar a un avió que ens portaria a Pekín.
segueix >>>